pintures-poemes
SILENCIS DES DE DINS
Marta Teixidó Ribas
SUAU-LLEUGER
suau
lleuger
és mar
és cel
és ventre matern
quietud
onatge clar
hores llargues
somniant l'espai
plors de nadó
marcant el traç
teles fines
amb contorns sincers
lleugers
l'alè es confon
amb el suau batec
amb el ritme despert
SUAU-LLEUGERA
suau
lleugera
la foscor
omple el ventre de mare
des del blau intens
fins al blanc d’escuma
em renovo
canviant l’espai
perdent la traça
el fil
s’enfila
per cosir el temps
per crear el ritme
d’un silenci
que camina lent
per allargar l’olor del dia
que desperta els batecs
que ja no cremen
des del camí de terra
fins l’aire que neteja
m’aturo
trencant la mentida
somrient a la vida
suau
lleugera
surto del ventre de la mare
CONEC
paraules seques
per descriure
la decisió
el que lentament
em fa ser jo
conec
el trencament
l'alliberació
la prudència
de la renovació
conec
el dolor
com va fonent
la claror
de l'explosió
CORATGE
ulls d’aire
miren atents
les esquerdes
que queden pendents
envelliré
amb records viscuts
amb somnis caiguts
desxifrant l'enigma
que les pèrdues han rebut
envelliré
amb ferides fetes
sense saber-les cosir
amb la frescor incrustada
dins d’un cos conegut
envelliré
amb el so ofegat
per les denses petjades
amb arrels trencades
que em saben nodrir
envelliré
amb el camí estret
amb el coratge despert
aturant la por
que canvia de color
envelliré
amb ulls d’aire
mirant atenta
les esquerdes
que queden pendents
NUA
ara és el moment!
crida la pluja
quan es clava a la pell
nua
crido amb ella
ara és el moment!
CAPES
la pell
coberta per la claror
té la sensació
que es desfà
com teixit vell
com rastre de seda
recupero el moment
de la calidesa
que es perd
amb l’antic respirar
integro el to
dels petits detalls
que destrueixen la vergonya
sostinguda amb les mans
retinc la bellesa
de totes les versions de mi
per esdevenir
la que deixo sortir
nua
crido a la pluja
-ara és el moment-
SILENCI ESPÈS
silencis d’enyorament
records que obren la porta
escoltant el meu present
mirant-me fixament
silencis llargs
com tempestes llunyanes
floreixen a l’entrada de l’hivern
cosint petons a les teulades
silencis ancorats
dins els desitjos dormits
llisquen pels llençols
sense trobar-me
silencis acollidors
amb olors que no moren
omplen els pulmons
de presència imaginada
silencis tancats
com reflexes foscos
morint cada dia
un cop feta la migdiada
SILENCI ESCRIT
cap paraula
cap gest
tot trencat
tot rebentat
des de l’eternitat
respiro l’ombra
que s’ha clavat
a la tendresa
de la meva densitat
cap misteri
cap final
tot silenciat
tot amagat
des del bressol
deixo caure
sense ofegar
les llàgrimes
que volen cantar
cap descans
cap senyal
tot és un tram
tot és un parany
des de la quietud
el moviment
vol sortir
vol créixer
vol marcar destí
MIRALLS
esquerdes de sang
que troba la calma
quan la distància
es fa llarga
torno a casa
mirant-te a la cara
amb passes de nena
amb pit de mare
el vaixell m’ensenya
que l’onada
guanya
que el ritme
amaga
el reflex em dona
el verd que esperava
cremant
aquella tarda
MIRALL DE L’ENTRADA
és l’espera
és el desgast
és el reflex
de la força
d'allò llunyà
és la pèrdua
és el callar
és oblidar
que vaig abandonar
el què calia parlar
és amagar
és trenar
és cridar
el què el temps
pot perdonar
és tancar
és marxar
és tornar
el pes de l’arrel
a qui el va portar
és acceptar
és aturar
és demanar
és dubtar
del necessitar
L’ALTRA JO
disfressaré la poesia
amb paraules lleugeres
somriuré
amb els llavis enganxats
deixant que l’aire m’ofegui
i t’ho diré
mentre camino
sense mirar endavant
i esperaré
que la pell s'adormi
per continuar estimant
i et trobaré al mig de les runes
les que el paper
no podrà embolicar
i seré la que busques
quan travessis la lluna
sense la por a fer mal
i seré
la que he estat fins ara
la que no marxa mai
EM RECONEC
camino serena
coberta
per l'aire que neteja
em deslligo de la pena
de la flama
que em moldeja
destrueixo la boira
de les capes seques
què cauen ja velles
aleshores em reconec
quan observo a la foscor
recollir subtileses
quan torno a una presència
que esborra la llum que cega
quan em quedo
amb la llavor que rego
quan la paraula
ja no parla
aleshores
em reconec
VINT CENTÍMETRES
SOTA L'AIGUA
enfonso el cap
al mar
el silenci creix
quan neix
la llum del meu eix
és el blau
l'horitzó del bany
és el moment concret
només aquest
sense el parany
d'observar el què hi ha
sense haver d'anar
centrar
és engendrar
és crear
és connectar
és abandonar
TRONC AMB ESSÈNCIA
des de la finestra
sempre sola
no t'esperava
ni durant les flames
rebien la llum de la mel
ni durant els capvespres
tenien moviment
callava
mai t'esperava
ni durant la lluna mirava
el crit com s'ofegava
ni durant la veu es clavava
mentre el vidre s'entelava
mai t'esperava
PERDUDA
recupero del passat
l'ombra
allò no parlat
allò transformat
clavat
respirat
és una sensació
és una serenor
viscuda
des del perdó
rosegant la negror
la visc
com una llavor
DIUMENGES A L'ANDANA
era l'abraçada
era el comiat
era necessitat
de desfer la densitat
tu venies
em cuidaves
em donaves
el temps deslligat
era el to
era la raó
era la menra
de fugir sense so
tu venies
em parlaves
em regalaves
el silenci de la por